centralsocupes

Just another WordPress.com weblog

L’accident de Txernòbil maig 29, 2010

Accident de Txernòbil

L’accident de Txernòbil fou un accident nuclear, considerat el més greu de la història, ocorregut a la central nuclear de Txernòbil o Txornòbyl (Ucraïna, llavors Unió Soviètica) el dissabte 26 d’abril de 1986. Aquell dia, en un augment sobtat de potència al reactor número 4 de la central, es va produir l’explosió de l’hidrogen acumulat dins del nucli pel sobreescalfament, durant una prova en la qual se simulava un tall de subministrament elèctric.

A causa de la manca d’un edifici de contenció a la central nuclear, es dispersà un plomall de pluja radioactiva per zones de l’occident de la Unió Soviètica, Europa Oriental, Escandinàvia, el Regne Unit i l’est dels Estats Units. Grans àrees d’Ucraïna, Bielorússia i Rússia en resultaren greument contaminades, el que provocà l’evacuació i reassentament d’unes 300.000 persones. Un 60% de la pluja radioactiva caigué sobre Bielorússia.

La central nuclear

La planta nuclear de Txernòbil (Central elèctrica nuclear memorial V.I. Lenin) es troba a Pripyat, Ucraïna, a 18 km al nord-oest de la ciutat de Txernòbil, a 16 km de la frontera entre Ucraïna i Bielorússia i a 110 km al nord de la capital, Kíev. La planta tenia quatre reactors amb capacitat per produir 1.000 MW de potència cada un. Durant el període de 1977 a 1983 es van posar en marxa progressivament els quatre primers reactors; l’accident frustrà l’acabament dels dos següents que estaven previstos.

El nucli del reactor estava compost per un enorme tambor de grafit de 1.700 t dins del qual 1.600 tubs metàl·lics de pressió allotjaven 190 t de diòxid d’urani en forma de barres cilíndriques. Per aquests tubs de pressió circulava aigua pura que en escalfar-se, proporcionava vapor a la turbina de roda lliure. Entre aquests conductes de combustible es trobaven 180 tubs denominats barres de control formats per acer borat i que ajudaven a moderar la reacció en cadena dins del nucli del reactor.

L’accident

L’agost de 1986, en un informe remès a l’Agència Internacional d’Energia Atòmica, s’explicaven les causes de l’accident en la planta de Txernòbil. Aquest va revelar que l’equip que operava en la planta el dia 26 d’abril de 1986 es va proposar realitzar una prova amb la intenció d’augmentar la seguretat del reactor. Per a això haurien d’esbrinar durant quant temps continuaria generant electricitat la turbina de vapor una vegada tallat el subministrament de vapor. Les bombes refrigerants d’emergència, en cas d’avaria, requerien d’un mínim de potència per posar-se en marxa i els tècnics de la planta desconeixien quin era aquest mínim. Una vegada tallat el subministrament de vapor es desconeixia si la turbina podria mantenir les bombes en funcionament.

Per realitzar aquesta prova, els tècnics no volien aturar el reactor, per evitar un fenomen conegut com a enverinament per xenó. Entre els productes de fissió que es produeixen dins del reactor, es troba el xenó-135, un gas amb una gran capacitat d’absorbir neutrons. Mentre el reactor està en funcionament de manera normal, es produeixen tants neutrons que l’absorció és mínima, però quan la potència és molt baixa o el reactor es deté, la quantitat de xenó-135 augmenta i impedeix la reacció en cadena per uns dies. Només quan el xenó-135 es desintegra és quan es pot reiniciar el reactor.

Els operaris van inserir les barres de control per disminuir la potència del reactor i aquesta va disminuir fins als 30 MW. Amb un nivell tan baix, els sistemes automàtics poden detenir el reactor i per aquesta raó els operaris van desconnectar el sistema de regulació de la potència, el sistema d’emergència refrigerant del nucli i altres sistemes de protecció. Amb 30 MW comença l’enverinament per xenó i per evitar-lo van augmentar la potència del reactor pujant les barres de control, però amb el reactor a punt d’apagar-se, els operadors van retirar manualment massa barres de control. De les 170 barres d’acer borat que tenia el nucli, les regles de seguretat exigien que hi hagués sempre un mínim de 30 barres baixades; en aquesta ocasió van deixar només 8 barres baixades. Amb els sistemes d’emergència desconnectats, el reactor va experimentar una pujada de potència extremadament ràpida que els operaris no van detectar a temps. A les 01:23, 4 hores després de començar la prova, alguns operaris de la sala de control, van començar a adonar-se que alguna cosa anava malament.

Quan els operaris van voler baixar de nou les barres de control, aquestes no van respondre a causa que possiblement ja estaven deformades per la calor i les van desconnectar per permetre’ls caure per gravetat. Es van sentir forts sorolls i llavors es va produir una explosió causada per la formació d’un núvol d’hidrogen dins del nucli, que va fer volar el sostre de 100 t del reactor provocant un incendi en la planta i una gegantina emissió de productes de fissió a l’atmosfera.

Reaccions

Minuts després de l’accident, tots els bombers militars assignats a la central ja estaven en camí. Les flames afectaven diversos pisos del reactor núm. 4 i s’apropaven perillosament a l’edifici on es trobava el reactor núm. 3. El comportament dels bombers durant les tres primeres hores de l’accident va evitar que el foc s’estengués a la resta de la planta. Encara així, van demanar ajuda als bombers de Kíev a causa de la magnitud del la catàstrofe. Els operaris de la planta van posar els altres tres reactors en refrigeració d’emergència. Dos dies després, hi havia 18 ferits molt greus i 156 ferits amb lesions mitjanes produïdes per la radiació.

El primer acostament en helicòpter va evidenciar la magnitud de la catàstrofe. El nucli, exposat a l’atmosfera, continuava cremant i emetent productes radioactius. La temperatura assolia els 2.500 °C i en un efecte xemeneia, impulsava el fum radioactiu a una alçària considerable. Alhora, els responsables de la regió van començar a preparar l’evacuació de la ciutat de Prypiat i d’un radi de 10 km al voltant de la planta. Aquesta primera evacuació va començar l’endemà de forma massiva i es va concloure 36 hores després. L’evacuació de Txernòbil i d’un radi de 36 km no es dugué a terme fins a passats sis dies de l’accident. Llavors ja hi havia més de 1.000 d’afectats per lesions greus produïdes per la radiació.

El matí del dissabte, diversos helicòpters de l’exèrcit es preparaven per llançar sobre el nucli una barreja de materials que consistia en sorra, argila, plom, dolomita i bor absorbent de neutrons. El bor absorbent de neutrons evitava que es produís una reacció en cadena; el plom estava destinat a contenir la radiació gamma i la resta de materials mantenien la barreja unida i homogènia. Quan el 13 de maig van acabar les missions, s’havien llançat al nucli unes 5.000 t de materials.

Va començar llavors la construcció d’un túnel per sota del reactor accidentat per consolidar el terreny i evitar que el nucli s’enfonsés a causa del pes dels materials llançats. En una setmana es va acabar el túnel i es va iniciar l’aixecament d’una estructura denominada «sarcòfag», que embolcallaria el reactor aïllant-lo per sempre de l’exterior.

Les evidències a l’exterior

El 27 d’abril diverses estacions de control a Suècia van advertir de l’elevada presència de pols altament radioactiva al seu territori i van fixar-ne l’origen com a provinent de la zona fronterera entre Ucraïna i Bielorússia en funció dels vents dominants en aquells dies. Mesures similars es van anar succeint a Finlàndia i a Alemanya, la qual cosa va permetre a la resta del món conèixer en part l’abast del desastre. La nit del dilluns 28 d’abril, durant l’emissió del programa de notícies Uremya, el presentador va llegir un breu comunicat:

S’ha produït un accident en la planta d’energia de Txernòbil i un dels reactors ha resultat danyat. Estan prenent-se mesures per eliminar les conseqüències de l’accident. S’està assistint a les persones afectades. S’ha designat una comissió governamental.

Els dirigents de l’URSS havien pres la decisió política de no donar més detalls. Però davant de l’evidència, el 14 de maig el secretari general Mikhaïl Gorbatxov va decidir llegir un extens i tardà, però sincer, informe en el qual reconeixia la magnitud de la tragèdia.

Conseqüències

L’explosió va provocar la major catàstrofe en la història de l’explotació civil de l’energia nuclear. Pressumptament originat per la realització d’una prova, en el moment de l’accident moriren 31 persones, al voltant de 350.000 persones van haver de ser evacuades dels 155.000 km2 afectats, romanent extenses àrees deshabitades durant molts anys. La radiació es va estendre a la major part d’Europa, romanent els índexs de radioactivitat per sobre de nivells innocus durant diversos dies. S’estima que es va alliberar unes 500 vegades la radiació de la bomba atòmica llançada a Hiroshima el 1945. Just després de l’accident el principal problema sanitari procedia del iode-131, amb un període de semidesintegració de vuit dies. Actualment, però, la preocupació principal és la contaminació del sòl amb estronci-90 i cesi-137, amb períodes de semidesintegració d’uns 30 anys. Les concentracions més altes de cesi-137 es troben a les capes superficials del sòl, on és absorbit per plantes, insectes i fongs i així entren dins de la cadena alimentària. Es tem que la radioactivitat afecti a la població local durant generacions.

El gener de 1993, l’IAEA va revisar l’anàlisi sobre les causes de l’accident, atribuint-li un error en el disseny del reactor i no un error humà. L’IAEA el 1986 havia citat com a causes la manipulació del reactor pels operaris. L’error en el disseny es va considerar com a causa ja que aquest tipus de reactors té reactivitat positiva, al contrari que els reactors BWR o PWR. Aquesta característica fa que un escalfament anormal del refrigerant produeixi un augment del nombre de fissions, i per tant un major escalfament, produint una reacció en cadena. Per la seva importància en la seguretat de la planta es va considerar un error de disseny. El 2005, l’OIEA va elaborar l’últim informe que detalla el nombre de morts directament causats per l’accident en 59 persones, d’ells 48 treballadors de la central. Els casos de càncer de tiroide comptabilitzats han estat més de 4.000. S’estima que 600.000 persones van ser afectades per la radiació, de les quals almenys 3.500 moriran com a conseqüència de la mateixa, entre ells la majoria dels 2.500 treballadors i militars que van construir el primer sarcòfag de ciment.

Un altre estudi obté diferents resultats respecte a Txernòbil. Segons aquest, mig milió de persones han mort i les dades subministrades per Ucraïna no són completes. Aquest seria el nombre de persones (500.000) que haurien perdut la vida, a causa del núvol radioactiu, que va contaminar gran part d’Europa. I unes altres 30.000 moririen en els pròxims anys. Aquestes avaluacions, presenten una diferència important amb les investigacions de l’OMS i l’OIEA. Segons Greenpeace en total han estat contaminades amb cesi-137 un 30% de les àrees en les quals viuen 9 milions de persones. Segons un tècnic del centre científic del govern ucraïnès, a Ucraïna es registren casos de càncer de tiroide, leucèmies i mutacions genètiques que no apareixen en les estadístiques de l’OMS, i que eren pràcticament desconegudes fa 20 anys.

viquipèdia

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
Follow

Get every new post delivered to your Inbox.